El bloc de l'editor
El triomf de Montaigne
05 | 05 | 2008
El novembre del 2006, quan a Proa vam publicar el primer volum dels Assaigs de Michel de Montaigne, en traducció de Vicent Alonso, ningú no comptava que arribarien a tenir l’èxit de públic que els Assaigs han assolit. Sí que estàvem segurs, a l’editorial, que tindrien una bona repercussió crítica, guanyada a pols pel valor de l’obra, per la bondat de la traducció mateixa i els gairebé vint anys que hi ha esmerçat Vicent Alonso. Com a editor esperava vendre’n una edició de tres mil exemplars, amb el convenciment, però, que el conjunt dels tres volums dels Assaigs s’aniria captenint, com passa amb altres clàssics, amb una llarga vida de “long seller”, rere la petja, per posar altres exemples, de la Divina Comèdia (5 edicions), l’Alcorà (3 edicions), o Les mil i una nits (4 edicions). Per això mateix, allò que ens va sorprendre de veritat va ser la rapidesa amb què es van moure les vendes del primer volum. És cert que els mitjans de comunicació s’hi van abocar de manera entusiasta (gràcies a tothom, des de Proa), però no comptàvem que s’enfilessin, durant un grapat de setmanes, a les llistes dels més venuts. Fins al punt que un comentarista, massa conspicu i descregut, va arribar a escriure que no s’ho creia, i que si els Assaigs sortien a les llistes era perquè hi col·laboraven amb excés de zel els llibreters del sector culte. Bé, doncs, que parlin números i callin barbes: enguany, a començaments de març, vaig viatjar a València a veure Vicent Alonso (també Joan F. Mira i amb la companyia de Sam Abrams), per a dur-li el primer exemplar, acabat de sortir del forn, del tercer volum dels Assaigs. Com a detall sorpresa duia un exemplar de la tercera edició del primer volum, un altre de la segona edició del segon i la notícia que, sense embuts, del tercer n’havíem fet una primera tirada de 5000 exemplars.
Fa un mes, el dimarts 1 d’abril, la Fundació Caixa de Catalunya, que dirigeix Àlex Susanna, va organitzar un “Diàleg a la Pedrera” coordinat per Sam Abrams sota el títol Montaigne, tradició i actualitat. La sessió va aplegar dues taules rodones: l’adreçada a la tradició era formada per Vicent Alonso, Joan Lluís Llinàs Begon i Philippe Desan, mentre que Ferran Sáez, Vicenç Villatoro i Josep Iborra composaven la que es referia a l’actualitat de Montaigne. Entre tots van deixar molt clara la importància i el geni de l’escriptor francès, així com l’extraordinari valor dels seus assaigs. També es va incidir a voler definir quina mena de cosa era un clàssic literari: aquella obra que sempre torna, que continua parlant-nos amb lucidesa des del seu món i que encara ens il·lumina sobre el que som. En el cas de Montaigne, aquesta il·luminació arriba des de la llibertat personal, sense un sistema filosòfic previ (com seria el cas de Descartes i Newton), raó per la qual a Montaigne, tradicionalment, ha estat considerat més escriptor que no pas filòsof. La cosa, però, és una mica més complexa i la intervenció de Ferran Sáez va ser molt oportuna: les èpoques de dogmatisme han coincidit amb el rebuig de Montaigne, per tant, si torna a estar de moda, vol dir que anem per bon camí. Per argumentar-ho, es va valer de paraules de Tomasso de Lampedusa que va deixar escrit què n’havien dit, de Montaigne, dos dels carcamals més impresentables del segle XX: Mussolini el veia com un retòric buit i Hitler, com un indòmit jueu rebel. Caldria saber què en pensava Franco, va reblar Sáez; encara pitjor: probablement no n’opinava res de res.
Isidor Cònsul
Troba'l dintre de Proa
Newsletter
Si vols rebre el nostre butlletí electrònic
subscriu-t'hi!