Proa: El bloc de l'editor

L’eriçó i la guineu

— 2011-09-15

Isaiah Berlin va assajar una divisió; entre dues menes de personalitats artí;stiques, l’eriç;ó; i la guineu, a partir de la frase del poeta Arquí;loc : «;La guineu sap moltes coses, però; l’eriç;ó; en sap una d’important»;. Segons Berlin, els creadors i els pensadors –i les persones en general– es divideixen entre els que tenen una visió; central unità;ria al voltant de la qual tot pren un sentit coherent, i els que persegueixen moltes finalitats diverses, tot sovint sense cap relació; entre elles o fins i tot contradictò;ries. El primer tipus de personalitat intel•lectual o artí;stica pertany als eriç;ons, el segon a les guineus. Segons Berlin, só;n eriç;ons Plató;, el Dant, Dostoievski, Proust... I só;n guineus Aristò;til, Shakespeare, Moliè;re, Puixkin... Al meu entendre, Jaume Cabré; é;s clarament un eriç;ó;. Si entreu en el seu riquí;ssim univers literari, ho comprovareu. En l’obra de Cabré; es pot dibuixar una constel·;lació; mé;s “angè;lica”, espiritual i culturalista, que enllaç;aFra Junoy</a> amb L’ombra de l’eunuc</a>, Viatge d’hivern</a> i Jo confesso</a>, i una altra de diguem-ne mé;s “terrenal” que connecta La teranyina</a>, Senyoria </a>i Les veus del Pamano</a>. Però;, tot i aquests dos pols entre els quals bascula, l’obra de Jaume Cabré; té; una unitat de fons i una profunda coherè;ncia. Val la pena entrar-hi, endinsar-s’hi, perdre-s’hi i retrobar-s’hi.

La bioètica és antiga i sarda

— 2011-05-19

¿;I si en una illa del Mediterrani tinguessin una manera ancestral d’encarar-se a la mort sense tabú;s? ¿;I si en aquesta illa els fills adoptius sapiguessin viure amb la nova mare sense perdre la biolò;gica? A Sardenya, terra prò;xima i formalment catò;lica, existeix la figura del fill de l’à;nima, diferent del fill biolò;gic, i la figura de l’accabadora, mot d’origen català; que designa la dona que conforta els malalts terminals i els ajuda a “ben morir”. Só;n unes tradicions al marge dels dictats de l’Esglé;sia i de les lleis de l’Estat. El cicle de la vida, lluny dels hospitals i de la medicalització; contemporà;nia.El primer cop que el Bernat Puigtobella em va parlar d’aquesta novel·;la, no em podia imaginar que la trobaria tan plena de vida i, grà;cies a la traducció; de la Mercè; Ubach, tan prò;xima.

Ja ho deien els grecs

— 2011-04-14

Cal llegir els clà;ssics. Só;n inexhauribles, deixen petja i en cada lectura s’enriqueixen. Aquests tò;pics tan pertinents em venien al cap rellegint l’ú;ltim llibre de poemes de Pere Rovira, aquest clà;ssic de riallada sonora i mirada aguda de caç;ador.
Així; com l’electricitat il·;lumina i escalfa grà;cies a una resistè;ncia, els poemes d’aquest llibre d’alt voltatge ho fan grà;cies al metre i la rima, un recurs que Pere Rovira ha utilitzat aquí; com a brida i esperó;.
Llegiu sisplau el poema que tanca el llibre:
¿;Què; donaries mé;s per un amor de vell,
per un amor que ja s’escapa de la pell?
¿;Què; mé;s em pots donar, si no has deixat marcir
les teves flors del bé;, si ets bona com el vi?
Per negar la ruï;na, els dolors, la ceguera,
lliguem les nostres boques amb nusos de foguera
i amb les puntes dels dits deslliguem el desmai;
el plaer é;s una llengua que no ens ha mentit mai,
els llavis secs i freds nomé;s hi estan per fora,
la sang i el pensament encara ens van alhora,
el desig s’alimenta del que la forç;a perd.
I si una mala nit em sents els cos inert
(é;s un rellotge antic, de vegades s’avanç;a,
o s’atura i fa el mort), aviva l’esperanç;a:
el meu amor no enté;n la paraula morir;
per estimar-te sempre, no em necessita a mi.
I, com que estem als volts de la festa de Sant Jordi, llegiu el tercet final de “Primera rosa”:
i amb un naixent perfum de dona que es despulla
i una delicadesa de boca que no gosa,
ja està; oberta la carn de la primera rosa.
Contra la mort, que é;s una altra manera de dir “a favor de l’amor” é;s un llibre destinat a perdurar, si mé;s no, en la memò;ria del lector. Com els clà;ssics. Com Baudelaire i Charlie Parker.
;

Who's that man?

— 2011-02-07

Rellegeixo pà;gines de L'home de la maleta</a> una mica a l'atzar i, inevitablement, somric. É;s un tipus sensacional. Les lletres catalanes han creat uns quants personatges literaris arquetí;pics. À;ngel Guimerà; va donar vida al Manelic, el bon salvatge que baixa de la ";terra alta";. Santiago Rusñ;ol va parir el senyor Esteve, ben viu encara darrere els taulells de tantes botigues. I Mercè; Rodoreda va crear la inoblidable Colometa, que de vegades reconeixem en una amiga, una tieta o una desconeguda que parla pel mò;bil al seient del davant dels ferrocarrils. Mé;s d'un cop, també;, descobrim a prop nostre un Quixot, una Madame Bovary o un Josef K. Só;n referents que diverteixen i que ens ajuden a conè;ixer les persones. A partir d'ara, tindrem un altre personatge literari: l'home de la maleta. No tardarem a sentir a la barra d'un bar algú; que exclama: ";El meu sogre é;s mé;s penques que l'home de la maleta!";. I somriurem perquè; sabrem què; vol dir.

Més que un imant a la nevera

— 2010-11-03

Pocs edificis, per singulars que siguin, han aixecat i mantingut una polè;mica tan encesa com la Sagrada Famí;lia de Gaudí;. Si Eugeni d’Ors ja trobava al seu temps que l’arquitectura de Gaudí; era prò;pia de bà;rbars, Joan-Josep Tharrats descrivia als anys cinquanta les torres del temple com a «;bulbs obscens»;. Despré;s, tants altres s’han rigut de la faç;ana garrapinyada del Naixement i de la costellada de la Passió;. Però;, al mateix temps, tants i tants fotò;grafs i editors han aprofitat la fotogè;nia del temple de Gaudí;: detalls de les torres, dels pinacles i de les faç;anes han donat la volta al mó;n en forma de gadgets diversos. La disparitat en els gustos està; servida. M’agrada, no m’agrada. Classicisme contra Romanticisme, etcè;tera. Però; la forç;a i la densitat simbò;liques de l’obra de Gaudí; só;n evidents i conviden a anar molt mé;s enllà; de l’impacte estè;tic. S’han assajat interpretacions esotè;riques, maç;ò;niques i de tota mena, sovint interessants i de vegades divertides. Armand Puig i Tà;rrech proposa una interpretació; religiosa de la simbologia de la Sagrada Famí;lia. Tractant-se d’un temple cristià;, no ens sembla cap disbarat. L’eminent biblista parteix dels textos del mateix Antoni Gaudí;, que tenia una sò;lida formació; cristiana, per escriure un llibre apassionant que dó;na les claus per comprendre un dels edificis mé;s importants del nostre temps. Un llibre per «;llegir»; la Sagrada Famí;lia.

Converses amb Raimon Panikkar

— 2010-08-30

Vaig descobrir la figura immensa i complexa de Raimon Panikkar llegint Primer testamento, del seu germà; Salvador, on li dedica unes quantes pà;gines mé;s à;cides que dolces --tot i la fascinació; mú;tua, els dos germans tenien discrepà;ncies importants--. Quan, anys despré;s, vaig endinsar-me en la lectura de La nova innocè;ncia, em va sobtar l’escriptura d’en Raimon, tan densa i tan preocupada per l’exactitud etimolò;gica, lluny de la seducció; i la improvisació; de les seves conferè;ncies i lluny també; de la vivacitat lleugera de la prosa del seu germà;. Si algú; li preguntava per la diferè;ncia entre el Raimon escriptor i el Raimon orador, ell ho tenia clar: “Quan vull dir una cosa, la dic en un llibre, no en converses. Les converses só;n com flaixos i es presten a la banalització;”. Per això; en Raimon no volia que es publiquessin transcripcions de les seves conferè;ncies i intervencions radiofò;niques. I per això; té; un gran valor que Antoni Bassas el convencé;s --despré;s d’insistir-hli durant anys-- de publicar El Matí; amb Raimon Panikkar,</a> un recull de les millors converses entre el periodista i el filò;sof, on l’espontaneï;tat genera frases impagables com: “L’home no é;s una bicicleta, que quan para cau. L’home té; dos peus i pot estar tranquil”. Ara seria interessant que TV3 emeté;s de nou el programa inaugural d’Un tomb per la vida que li va dedicar Joaquim M. Puyal.

Kafka a la platja i Tolstoi a la muntanya

— 2010-06-28

Les fogueres de Sant Joan han celebrat l’arribada de l’estiu: una bona è;poca per aixecar el peu de l’accelerador i relaxar-se. Les vacances poden donar-nos l’ocasió; d’agafar aquell llibre que fa temps que volí;em llegir. Obrir Anna Karè;nina, per exemple, i llegir en veu alta la primera frase: “Totes les famí;lies felices s’assemblen. Cada famí;lia dissortada ho é;s a la seva manera”. Si preferim submergir-nos en l’esperit turmentat del jove Raskò;lnikov de Crim i cà;stig, veurem que Woody Allen no partia de zero quan va filmar Match Point. I si optem per El Gattopardo, assistirem a l’elegant decadè;ncia de la noblesa rural i entendrem molt millor aquella sentè;ncia, usada sovint amb poca propietat, que Pau Vidal ha traduï;t de la segü;ent manera: “Si volem que tot quedi com é;s, cal que tot canviï;. No sé; si m’entens”. Hi ha llibres que no passen de moda, com no ho fan la cervesa i les olives al pic de l’estiu.

Qui era en Pere de Son Gall?

— 2010-05-20

En un cobert dels afores de Llucmajor, durant els primers anys del segle XX, en Pere de Son Gall es barallava incansablement amb ferregots, motors i plà;nols. Construï;a el cometagiroavió;, un aparell que havia de poder-se elevar verticalment i volar. Poca broma. La majoria de llucmajorers es reien de l’audaç; ingenuï;tat d’en Pere de Son Gall. “Ara aquest què; s’ha pensat!”, exclamaven despectivament. Quan en Pere va enviar els plà;nols al Ministeri de Defensa espanyol, el ministre li va respondre lacò;nicament que no veia utilidad prá;ctica</cite> en aquell invent. Però; pocs anys despré;s, el 1923, Juan de la Cierva, que era fill del mateix ministre, va presentar amb tota la pompa el seu autogiro</cite>. Molts llucmajorers van veure en aquest fet un pretext per tornar a riure’s d’en Pere de Son Gall, que ara, a sobre, s'havia deixat robar l'invent. En Pere va morir amargat i sol, acollit per unes monges.
A partir d’aquest mallorquí; visionari, caparrut i finalment frustrat i trist, Sebastià; Alzamora ha escrit Miracle a Llucmajor, una comè;dia coral, divertida, vital i lluminosa a favor de la il·;lusió;, de l’amor, de les ganes de viure i de tirar endavant els projectes que estimem. La literatura també; serveix per això;: per reescriure la histò;ria, per millorar el nostre mó;n, per reivindicar la passió; creadora i fer un homenatge feliç; a un home enamorat que volia volar. Sebastià; Alzamora ha venjat en Pere de Son Gall.

Fa 25 anys de la mort del que va ser qualificat de “poeta nacional de Catalunya”

— 2010-02-22

Avui, 22 de febrer del 2010, fa 25 anys de la mort del que va ser qualificat de “poeta nacional de Catalunya”, amb una obra popularitzada per Raimon i per Ricard Salvat, candidat al premi Nobel i publicat en tantí;ssimes llengü;es. Es tracta de Salvador Espriu, el mateix escriptor que, mé;s endavant, va ser bandejat, arraconat i oblidat, ví;ctima d’una cruel llei del pè;ndol. Avui em sembla innegable que Espriu é;s una de les personalitats mé;s fascinants de la cultura catalana del segle xx, amb una trajectò;ria intel•lectual singular i un enorme interè;s humà;. Salvador Espriu torna a interessar-nos. Torna la seva obra, d’una coherè;ncia inquietant, i també; la seva figura enigmà;tica. Qui era realment Espriu? Què; amaga aquella efí;gie a mig camí; de Kafka i de Pessoa? Què; hi ha darrere aquella cal•ligrafia diminuta i l’aire d’oficinista metafí;sic? L’any 2013 es commemorarà; el centenari del seu naixement. Edicions Proa ho farà; publicant-ne una gran biografia, en la qual ja treballa Agustí; Pons. No é;s la primera biografia que escriu Agustí; Pons, que ja ha excel•lit en les de Joan Triadú;, Maria Aurè;lia Capmany, Pere Calders i Nè;stor Lujá;n. Estem d’enhorabona. Torna el poeta de la cà;bala, dels xiprers i el mar de Sinera, dels titelles apoteò;tics, de la pell de brau coberta de sang i del final del laberint.

Ja som al 2010 ...

— 2010-01-25

Ja som al 2010. Començ;a a fer anys que hem canviat de mil·;lenni, i l’ú;nica odissea per l’espai que recordo haver viscut continua sent The Piper at the Gates of Dawn de Pink Floyd. Aquest any commemorarem el centenari de la mort de Tolstoi i el cinquantenari dels Fets del Palau de la Mú;sica. I segons l’horò;scop xinè;s, serà; l’Any del Tigre. I prou? No. També; serà; l’any del llibre electrò;nic, el cè;lebre Reader. Si el 2009 ha estat l’any de les cafeteres Nespresso, el 2010 serà; l’any del Reader. Gent que no llegeix un llibre ni que l’amenacin amb un ganivet de carnisser es comprarà; un Reader, i el durà; amunt i avall esperant l’ocasió; per ensenyar-lo, comparar-lo amb el dels amics i lloar-ne les prestacions. L’electrò;nica fascina. Nomé;s que a un quinze per cent d’aquests individus se’ls acudeixi de carregar-hi algun llibre i llegir-lo, els editors ja podem fer repicar les campanes. Però;, sobretot, procurem que l’encertin a la primera. Aprofitem l’ocasió;. Que s’hi carreguin L’illa de l’ú;ltima veritat de Flavia Company. Anem sobre segur.

Vaig conèixer l’Isidor Cònsul l’estiu del 1998 ...

— 2009-10-05

Vaig conè;ixer l’Isidor Cò;nsul l’estiu del 1998, quan va entrar a l’editorial juntament amb l’À;lex Broch. Jo feia quatre o cinc anys que hi treballava, amb l’Oriol Izquierdo i la Pilar Vá;zquez, en aquella casa modernista del carrer Diputació; que ara acull col·;leccions d’art i cotxes d’una altra è;poca. Recordo l’Isidor i l’À;lex, amb la barba de resistents, les ulleres de l’ofici i el gest cordial. L’un havia crescut als horitzons oberts del secà; de Lleida i l’altre a la Barcelona del pla Cerdà;, però; tots dos coincidien en una trajectò;ria reconeguda d’estudiosos de la literatura i d’activistes culturals. Passat un temps, l’À;lex es va centrar en la tasca ingent del Diccionari de la literatura catalana, i l’Isidor va agafar el timó; de l’editorial en solitari. S’havia aconseguit dotar Proa d’una oferta global atractiva i d’una forta presè;ncia a les llibreries. La col·;lecció; A Tot Vent, la dels llibres taronja, havia recuperat l’embranzida. L’Isidor, optimista i treballador, eixamplava el catà;leg dia a dia. Tant descobria nous autors entre els mecanoscrits que arribaven a l’editorial, com apostava per traduccions de clà;ssics o s’inventava noves col·;leccions. Tot amb una passió; encomanadissa. Estic convenç;ut que creure dó;na forç;a. I l’Isidor creia en la gent, en el paí;s, en la literatura, en ell mateix. Tenia la forç;a dels que creuen. I ara que ja no hi é;s, giro els ulls cap al retrat de Jacint Verdaguer, que ell va voler penjar al despatx, i hi veig la mateixa determinació; i la mateixa noblesa.
Josep Lluch
Editor de Proa i Pò;rtic

DOS MITES: UN AVALL I UN ALTRE AMUNT

— 2009-01-29

L’1 de gener de 1959, els guerrillers cubans de Sierra Maestra, van entrar a l’Havana -conjugant è;tica i estè;tica, ideals i barbes- per tal de foragitar-ne un dictador tan caduc i corrupte com Fulgencio Batista. Aquell gener de fa cinquanta anys van quedar fixades algunes de les icones mé;s populars del segle XX, Fidel Castro i el Che Guevara que, al costat d’altres lí;ders de la mateixa guerrilla -Raú;l Castro o Camilo Cienfuegos- van donar corda a l’aventura de la Revolució; Cubana. Potser va ser el primer del conjunt de canvis de la dè;cada daurada dels anys seixanta del segle passat, quan semblava, per dir-ho com el poeta, que tot estava per fer i tot era possible.
L’any 1959, mossè;n Josep Dalmau tenia trenta-tres anys –els mateixos que Fidel Castro, atè;s que tots só;n nascuts el 1926– i ja començ;ava a empipar la jerarquia eclesià;stica catalana i espanyola: un capellà; rebel, un sacerdot lliure i un dels religiosos que, amb mé;s vigor, defensava el nou esperit obert de la fabulosa dè;cada dels seixanta. Encara no havia escrit els famosos Contrapunts al “Camí;” de l´;Opus Dei, però; ja representava, potser millor que ningú; des d’una perspectiva popular, l’esperit ecumè;nic, l’esforç; de fer de gresol de diferents ideologies i una de les à;nimes del dià;leg cristianomarxista.
Al cap de cinquanta anys, tant el mó;n religió;s com l’actitud revolucionà;ria comunista continuen arrossegant-se per sobreviure, i han perdut el pes, el poder i la influè;ncia que van tenir fins als anys vuitanta. Fa una colla d’anys que Fidel Castro es troba en caiguda lliure... el Comandante revolucionari, mite de la meva generació;, reconvertit en dictador d’opereta. En canvi, mossè;n Dalmau encara mossega i provoca urticà;ria a la jerarquia eclesial catalana. A Proa, acabem de publicar el primer volum de les seves memò;ries, Un capellà; rebel, un sacerdot lliure.
Mites amunt, mites avall. Em sento proper a la coherè;ncia de mossè;n Dalmau i cada vegada mé;s allunyat de l’ombra de Fidel. Qui sap si no só;n incoherè;ncies personals perquè;, quaranta anys enrere, també; un servidor cantava allò; de «;Fidel, Fidel, al que asome la cabeza duro con é;l»;. Per això; el meu desencí;s é;s tan gran com el de Teresa Amat a qui, a Proa, acabem de publicar un llibre sobre Fidel Castro: Castracions, un tí;tol absolutament clar i contundent. Un dels escassos llibres crí;tics, potser l’ú;nic, sobre el regnat de Fidel Castro, el mite de peus de fang. Bingo!!
ISIDOR CÒ;NSUL
;

Margarit, “hat trick”

— 2008-12-17

Fa uns quants anys, en el mó;n del futbol, es va posar de moda l’expressió; anglosaxona hat trick per referir-se al futbolista que havia fet tres gols en un mateix partit. Entè;s de manera complementà;ria, l’anglicisme també; é;s sinò;nim d’una bona feina dins del camp, de saber estar al lloc que pertoca, d’aprofitar les ocasions i d’haver fet allò; que en diem un partidà;s. Expressions similars s’apliquen en el mó;n del bà;squet quan es parla d’una doble figura o d’una triple figura en funció; del nombre de punts, rebots, taps i assistè;ncies que ha fet un jugador. Una figura vol dir passar de deu en cadascun dels aspectes esmentats. Per tant, una doble figura ja é;s sí;mptoma d’un molt bon partit, però; una triple figura es converteix senzillament en la pera, en un gran partit!
Si trasllado aquestes notes esportives a la realitat literà;ria, penso que Joan Margarit no ha parat, enguany, de jugar partits de poesia on sempre ha acabat amb un hat trick o una triple figura. Anem a pams: 1) Casa de Misericò;rdia (2007), ha estat reconegut com el millor llibre de poemes de tot l’Estat espanyol; per això; ha rebut, entre altres premis, dos de tan exclusius com el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premio Nacional de Poesí;a del Ministerio de Cultura; 2) un altre dels seus grans llibres, Joana (2002), ha estat homenatjat per l’editorial amb una edició; en tapa dura que inclou un CD on el poeta diu els seus versos. El pretext é;s que Joana ha superat de llarg els 10.000 exemplars venuts; 3) el tercer gol ha arribat amb la novetat del seu darrer llibre, Misteriosament feliç; (2008), que ha tingut una gran acollida per part del pú;blic i de la crí;tica.
Si mireu l’agenda dels diaris, d’enç;à; mitjan novembre, us adonareu que Margarit no para de fer bolos amb la seva poesia. É;s un comunicador nat, diu molt bé; els seus versos i aconsegueix, en cada partit d’exhibició;, un hat trick o una triple figura. Trieu en funció; de l’esport que mé;s us agradi.
;
Isidor Cò;nsul

El nou llibre de Joan Francesc Mira

— 2008-11-10

Llegeixo a El Temps que a Valè;ncia han organitzat una exposició; d’homenatge a Joan F. Mira que s’acompanya amb un llibre commemoratiu. É;s el mateix dia que arriben a l’editorial les primeres mostres de la seva darrera novel·;la, El professor d’histò;ria, que serà; a les llibreries aquesta setmana. Amb una coberta virolada i plena de llum, i un contingut exquisit d’alta literatura, El professor d’histò;ria no nomé;s tanca de manera brillant la seva trilogia sobre la ciutat de Valè;ncia (les dues novel·;les anteriors só;n Els treballs perduts, 1985 i Purgatori, 2001) sinó; que, a parer meu, es converteix en la millor novel·;la valenciana despré;s de Tirant lo Blanc.
Ho manllevo en homenatge a l’enyorat Jaume Fuster que va emprar aquest mateixa comparació; el dia de la presentació; del primer volum de la trilogia. I ara que ningú; s’espanti: no cal llegir la trilogia sencera per entendre-ho tot. Cada proposta é;s un mon, uns personatges i uns arguments diferents. Les tres novel·;les nomé;s coincideixen en un mateix marc geogrà;fic: la ciutat de Valè;ncia. Els treballs perduts es desenvolupa en el casc histò;ric, el nucli antic de la ciutat; Purgatori en el seu eixampla i aquesta tercera novel·;la en la ciutat postmoderna, allò; que en dirí;em la Valè;ncia de Calatrava.

Amb tot l’orgull de ser-ne l’editor, estic segur que farà; un camí; similar, l’any vinent, al que ha fet enguany el llibre de poemes de Joan Margarit, Casa de misericò;rdia. Vull dir que li plourà; mé;s d’un premi d’aquests que es donen als llibres publicats.

Isidor Cò;nsul
;

Les Memòries de Joan Triadú

— 2008-10-29

...“La meva passió;, en un cert sentit metafò;ric, é;s l’exigè;ncia. En un acte que em va dedicar la Universitat de Vic, vaig dir que si m’hagué;s de definir ho faria dient-me exigent en poesia. També; sostinc, en la mateixa lí;nia, que tot s’ha de fer com si fos l’ú;ltima vegada. Així; ens acostem a l’excel·;lencia ...”
;
La lectura d’aquest parà;graf de Memò;ries d’un segle d’or, em va dur de patac als dos dies de la meva primera coneixenç;a de Joan Triadú;, fa un grapat d’anys: exactament trenta quatre. Fou a finals de juny de 1974. Ell suposo que no se’n recorda, perquè; mai no li ho he fet avinent. L’any anterior havia acabat els estudis de Filologia Romà;nica a la Universitat de Barcelona, treballava fent de mestre en una escola unità;ria de l’Hospitalet i col·;laborava, amb temes culturals, crí;tica de cinema i de llibres, a la revista Agermanament.
Agermanament, però;, era mé;s que una revista, es tractava d’una institució; dirigida per sacerdots catalans progressistes, la majoria militants d’aquell moviment que se’n va dir “Cristians per socialisme”, i que gairebé; tots havien tornat d’Amè;rica Llatina. Per aquesta raó;, Agermanament es va convertir, a Barcelona, en punt de referè;ncia dels refugiats polí;tics llatinoamericans i sobretot dels xilens que fugien de la dictadura del general Pinochet.

Volia convertir-me en crí;tic literari i quan vaig tenir una dotzena de publicats em vaig acostar al CICF, prè;via una telefonada, demanant de parlar, amb el senyor Joan Triadú;. Hi volia tractar un parell de temes: 1) Possibilitats, a la curta o a la llarga, de ser professor al CICF, ara que ja havia acabat la carrera, i 2) Demanar-li el parer dels meus escrits. La primera pregunta es va respondre sola: li sabia greu, però;, en aquell moment, de cara al proper curs nomé;s necessitaven un biò;leg i, per comentar el segon punt, em va citar una setmana despré;s a Ò;mnium Cultural, al seu despatx de la DEC (Departament d’Ensenyament del Català;).
Vull remarcar que la visió; que tení;em de Joan Triadú;, els qui acabà;vem de sortir de la Universitat, era, fonamentalment, d’un activista del catalanisme, un pedagog de visió; cristiana de la vida i un crí;tic literari ferreny i tossut, del qual es deia que vivia mig enfrontat amb dues altres figures de la crí;tica catalana, el tà;ndem Castellet-Molas, portaveus oficiosos del moviment conegut com a realisme histò;ric o realisme crí;tic. Amb la banalització; que sempre s’acostuma a fer de les coses, sobretot a peu de carrer, la pugna crí;tica, en el cas que hi fos, es traduï;a en l’oposició; entre una crí;tica conservadora i hipercatalanista i l’opció; que es deia mé;s oberta, liberal i esquerrana dels qui s’alimentaven del marxisme. Des d’aquesta perspectiva recomano que no us perdeu l’anè;cdota, en aquest volum de memò;ries, referida a Sebastià; Sà;nchez-Juan.
Aquesta falsa dualitat se’m va desfer de cop al seu despatx de la DEC amb la deconstrucció;, per dir-ho en termes moderns, que va fer dels meus primers articles. Els havia llegit a fons i vaig entendre que, pel que feia contingut i estructura, me’ls aprovava amb un cinc pelat. Però;, en canvi, em suspenia de manera escandalosa pel meu nivell de català; i per la manca de sensibilitat amb la cultura catalana. Dit d’una altra manera: que un servidor no sabia res dels grans escriptors catalans que s’havien exiliat a l’exili (entre els quals Joan Oliver i Xavier Benguerel). Per primer cop, algú; em parlava d’exigè;ncia i de feina ben feta, de ser exigent per buscar l’excel·;lè;ncia en el benentè;s, al cap i a la fi, que costa el mateix treballar bé; que fer-ho malament. I que si em volia dedicar a la crí;tica giré;s també; l’esguard a la literatura catalana, aprofitant que durant el segle XX passava per un dels millors moments de la seva histò;ria. I m’ho deia, alhora, amb severa bonhomia i una desconcertant barreja de cordialitat i exigè;ncia. Aviat em vaig adonar que jugava a favor meu, que em renyava però; em mostrava un camí;. Així; ho va demostrar, aquella mateixa tarda, en acabar l’entrevista, dient-me que ané;s a Serra d’Or, de part seva, i que parlé;s amb Jordi Sarsanedas. Ja he avanç;at que suposo que Joan Triadú; no la deu recordar, aquesta anè;cdota. É;s la primera vegada que l’explico, tot i que, en anys posteriors, la nostra relació; es va anar fent cada cop mé;s prò;xima.
Potser perquè; he seguit els seus llibres i els que parlen de la seva trajectò;ria, perquè; ens hem tractat i vist un munt de vegades, coincidint a Serra d’Or, a la Institució; de les Lletres Catalanes i en diversos jurats de premis literaris, em pensava que el coneixia bé;, el mestre Triadú;. Doncs no: la lectura de Memò;ries d’un segle d’or, m’ha descobert el complementari ocult, l’à;nima bessona del Triadú; dels tò;pics, que engrandeix i multiplica la seva enorme figura humana, intel·;lectual i patriò;tica. Tot i les relacions que he esmentat, sempre l’havia vist un punt adust i distant, potser per la seva timidesa; per bé; que aviat vaig començ;ar-li a descobrir un humor fi, intel·;ligent i murri. Ara, llegint i editant les memò;ries, m’he trobat un home enamorat i tendre, absolutament encisat de la seva esposa, amb una sè;rie de petits i grans detalls que humanitzen l’estereotip que la majoria tení;em del mestre. No é;s debades que l’obra començ;a “nel mezzo del camin”, just quan es compromet amb Pilar Vila - Abadal, la seva esposa.
També; hi he descobert, é;s clar, el seu compromí;s amb el paí;s, però; no nomé;s des de l’ò;ptica del militant cultural, també; de l’home polí;tic vinculat al Front Nacional de Catalunya, l’activista que va redactar, l’any 1951, el fulletó; en anglè;s que, a centenars, va ploure a la platea del Liceu sobre el primer contingent de marines americans que visitaven Barcelona. Molts oficials de la “Navy” van poder llegir el missatge dels seus amics catalans que denunciaven, alhora, el despò;tic rè;gim franquista. I així; arriben també; les topades amb la policia, primer amb Pedro Polo, que ja coneixia dels problemes de la revista Ariel; despré;s les visites dels germans Creix que l’interroguen, li fan passar les 72 hores reglamentà;ries a Via Laietana i també; uns dies d’estada a la model. Sobre el fulletó; del Liceu explica una anè;cdota plena d’humor: quan é;s acusat de ser-ne l’autor, es capaç; de torejar els Creix dient que aquell text que li mostren no é;s anglè;s sinó; americà; i que ell a penes l’enté;n. Un finí;ssim sentit de l’humor en temps de crisi!
I despré;s, é;s clar, els retrats de totes les seves coneixences i les empreses de tant de pes cultural que ha ajudat a bastir amb el seu treball: de la magní;fica revista Ariel al premi de Cantonigró;s, del rigor de les seves Antologies als articles setmanals de l’Avui, del menjador de casa convertit en aula a la realitat dels actuals CIC i TAU; la fidelitat constant a la literatura i la llengua catalanes, i el conjunt de les seves intervencions a Ò;mnium Cultural... Plantejo, per acabar, una pregunta oberta a la reflexió;: ¿;Quants professors universitaris de relleu i importà;ncia han renunciat a fer un seguiment militant i del dia a dia de la literatura catalana com ha fet Joan Triadú;? Diria que molt pocs.
Ara es fan tesis i tesines sobre Maria-Mercè; Març;al, Jesú;s Moncada, Baltasar Porcel, Jaume Cabré; i altres atots de la literatura catalana de la segona meitat del XX. Però; qui els va seguir, sinó; Joan Triadú;, des dels seus inicis? I una anè;cdota, per tancar: quan Baltasar Porcel va arribar a Barcelona, amb una mà; al davant i l’altra al darrere, i duia una ú;nica referè;ncia a la butxaca: l’adreç;a de Joan Triadú;. Els seus primers mesos a Barcelona, o potser un any i tot, Porcel els va viure dins d’una famí;lia que, a priori, no coneixia de res, la dels Triadú;. Vet aquí; la grandesa humana del mestre, la seva enorme vocació; de servei al paí;s, i el pes d’una gran capacitat intel•lectual abocada a treballar per la llengua i la literatura catalanes. Si ens havia passat per alt, que no é;s el cas, ara el recuperem en aquestes Memò;ries d’un segle d’or.
;

El triomf de Montaigne

— 2008-05-09

El novembre del 2006, quan a Proa vam publicar el primer volum dels Assaigs</a> de Michel de Montaigne, en traducció; de Vicent Alonso, ningú; no comptava que arribarien a tenir l’è;xit de pú;blic que els Assaigs han assolit. Sí; que està;vem segurs, a l’editorial, que tindrien una bona repercussió; crí;tica, guanyada a pols pel valor de l’obra, per la bondat de la traducció; mateixa i els gairebé; vint anys que hi ha esmerç;at Vicent Alonso. Com a editor esperava vendre’n una edició; de tres mil exemplars, amb el convenciment, però;, que el conjunt dels tres volums dels Assaigs s’aniria captenint, com passa amb altres clà;ssics, amb una llarga vida de “long seller”, rere la petja, per posar altres exemples, de la Divina Comè;dia (5 edicions), l’Alcorà; (3 edicions), o Les mil i una nits (4 edicions). Per això; mateix, allò; que ens va sorprendre de veritat va ser la rapidesa amb què; es van moure les vendes del primer volum. É;s cert que els mitjans de comunicació; s’hi van abocar de manera entusiasta (grà;cies a tothom, des de Proa), però; no comptà;vem que s’enfilessin, durant un grapat de setmanes, a les llistes dels mé;s venuts. Fins al punt que un comentarista, massa conspicu i descregut, va arribar a escriure que no s’ho creia, i que si els Assaigs sortien a les llistes era perquè; hi col·;laboraven amb excé;s de zel els llibreters del sector culte. Bé;, doncs, que parlin nú;meros i callin barbes: enguany, a començ;aments de març;, vaig viatjar a Valè;ncia a veure Vicent Alonso (també; Joan F. Mira i amb la companyia de Sam Abrams), per a dur-li el primer exemplar, acabat de sortir del forn, del tercer volum</a> dels Assaigs. Com a detall sorpresa duia un exemplar de la tercera edició; del primer volum</a>, un altre de la segona edició; del segon</a> i la notí;cia que, sense embuts, del tercer n’haví;em fet una primera tirada de 5000 exemplars.
Fa un mes, el dimarts 1 d’abril, la Fundació; Caixa de Catalunya, que dirigeix À;lex Susanna, va organitzar un “Dià;leg a la Pedrera” coordinat per Sam Abrams sota el tí;tol Montaigne, tradició; i actualitat</a>. La sessió; va aplegar dues taules rodones: l’adreç;ada a la tradició; era formada per Vicent Alonso, Joan Lluí;s Llinà;s Begon i Philippe Desan, mentre que Ferran Sá;ez, Vicenç; Villatoro i Josep Iborra composaven la que es referia a l’actualitat de Montaigne. Entre tots van deixar molt clara la importà;ncia i el geni de l’escriptor francè;s, així; com l’extraordinari valor dels seus assaigs. També; es va incidir a voler definir quina mena de cosa era un clà;ssic literari: aquella obra que sempre torna, que continua parlant-nos amb lucidesa des del seu mó;n i que encara ens il·;lumina sobre el que som. En el cas de Montaigne, aquesta il·;luminació; arriba des de la llibertat personal, sense un sistema filosò;fic previ (com seria el cas de Descartes i Newton), raó; per la qual a Montaigne, tradicionalment, ha estat considerat mé;s escriptor que no pas filò;sof. La cosa, però;, é;s una mica mé;s complexa i la intervenció; de Ferran Sá;ez va ser molt oportuna: les è;poques de dogmatisme han coincidit amb el rebuig de Montaigne, per tant, si torna a estar de moda, vol dir que anem per bon camí;. Per argumentar-ho, es va valer de paraules de Tomasso de Lampedusa que va deixar escrit què; n’havien dit, de Montaigne, dos dels carcamals mé;s impresentables del segle XX: Mussolini el veia com un retò;ric buit i Hitler, com un indò;mit jueu rebel. Caldria saber què; en pensava Franco, va reblar Sá;ez; encara pitjor: probablement no n’opinava res de res.

Isidor Cò;nsul
;

Premis

— 2008-04-28

Hi ha premis literaris de dues menes: els que s’atorguen de manera prè;via a la publicació; d’una obra i els que arriben a la impensada, amb el llibre publicat i uns quants mesos de vida a les llibreries. Aquests darrers, só;n fruit de la benemè;rita l’activitat d’institucions culturals diverses que tenen interè;s a fer el seguiment de la producció; literà;ria de l’any. Normalment s’atorguen durant els primers mesos de cada any i serveixen per posar nota a la producció; literà;ria de l’any anterior. Só;n premis, llevat d’algunes excepcions, que no acostumen a tenir dotació; econò;mica i funcionen, sobretot, com un aval de qualitat per a l’obra premiada. Als editors ens agrada que vagin a parar a obres que hem publicat, senzillament perquè; atorguen prestigi a la feina feta i avalen, al cap i a la fi, una trajectò;ria.

Pel que fa la collita del 2007, Edicions Proa s’ha vist reconeguda amb un cabasset d’aquests premis. Els nú;meros canten i podem dir, amb orgull, que els hem acaparat, en tenim la majoria, afecten a tres gè;neres literaris (novel·;la, poesia i assaig) i un parell de llibres han estat premiats per partida doble. Per aquest motiu, avui, vigí;lia de Sant Jordi, els hem anunciat a la premsa. M’agradaria comentar-los i començ;ar, per exemple, amb els dos que han fet repicó;: l’un é;s el magní;fic llibre de poemes de Joan Margarit, Casa de misericò;rdia</a>, guardonat amb dos premis de la crí;tica, “El Cavall Verd” i el Premio Nacional de la Crí;tica, i l’altre, un dels llibres de narrativa mé;s intensos dels darrers anys, L’home manuscrit</a>, de Manel Baixauli, premi Salambó; i també; Premio Nacional de la Crí;tica.
El premi Crexells, que atorga l’Ateneu Barcelonè;s des de l’any 1928, é;s un dels histò;rics i de mé;s prestigi, i ha distingit, enguany, una novel·;la jove i innovadora: Dormir amb Winona Ryder</a>, d’Edgar Cantero</a>. Per un altre costat, el Premi Ciutat de Barcelona ha triat la novel·;la de Pere Rovira, L’amor boig </a>i, des de Manresa, el premi “Amat-Piniella” s’ha atorgat a Confessió; general, obra pò;stuma de Joan Garrabou (1928-2002). Posades una al costat de l’altra, só;n propostes narratives molt diferents i al mateix temps un tercet de novel·;les d’impacte, ambicioses i ben escrites que tenen, de torna, la grà;cia d’enganxar el lector i treballar, en aquest sentit, a favor de la lectura. Finalment, l’assaig d’À;lex Broch, Sobre poesia</a>, ha estat guardonat amb el premi “Quima Jaume” de l’Ajuntament de Cadaqué;s.

Com a director literari de Proa no puc fer altra cosa que felicitar els autors i continuar treballant per tal que, anys a venir, continuï; aquesta pluja fina, i si pot ser pertinaç;, de premis posteriors a la publicació;.
;
Isidor Cò;nsul

ELS 80 anys D’ “A TOT VENT”: 1928-2008

— 2008-03-25

; ; ; ; ; ; ; ;ELS 80 anys D’ “A TOT VENT”: 1928-2008

; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; -I-
; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; UNA MICA D’HISTÒ;RIA
El mes d’abril del 2008, la col·;lecció; “A tot vent”, d’Edicions Proa, farà; vuitanta anys. Va né;ixer a Badalona, el 1928, per iniciativa dels socis Marcel·;lí; Antich (1895-1968) i Josep Queralt (1896-1965), dos homes de cultura amb vocació; pedagò;gica i catalanista. Col·;laboraven en l’organització; d’una biblioteca i unes conferè;ncies de suport educatiu per a joves treballadors i s’adonaren que no hi havia traduccions catalanes dels autors mé;s importants de la literatura europea contemporà;nia. É;s així; que els va né;ixer la idea de crear una editorial – Proa- i una col·;lecció; –“A tot vent” - que prové;s d’esmenar-ho.

De manera paral·;lela a la histò;ria de Catalunya, la col·;lecció; “A tot vent” ha passat, tot al llarg d’aquests 80 anys, per etapes d’eufò;ria i optimisme i unes altres mé;s magres i difí;cils.
A grans trets es pot parlar de quatre grans moments, el primer dels quals seria l’engrescament inicial, quan “A tot vent”, dirigida per Joan Puig i Ferreter va endegar amb l’energia que testimonien els noranta-dos tí;tols publicats entre 1928 i 1938, amb la millor literatura contemporà;nia (Tolstoi, Dostoievski, Lamartine, Balzac, Turgué;nev, Dickens, Thomas Hardy, Zola, Proust, Sthendal, Txé;khov, Daudet, Maupassant ...), i els narradors catalans que llavors començ;aven.
;
S’acostaven, però;, anys difí;cils i, el gener de 1939, mentre les tropes del general Franco entraven a Barcelona, Edicions Proa, la col·;lecció; “A tot vent” i els dos editors van haver d’exiliar-se. Antich es va instal·;lar a Amè;rica Llatina, però; Josep Queralt, despré;s de passar pels camps de concentració; de Sant Cebrià; i Argelers, es va establir a Perpinyà;, animat a continuar les seves tasques editorials. Aquí; començ;a l’etapa mé;s difí;cil de la col·;lecció; “A tot vent”: editar des de Perpinyà;, fer mans i mà;negues per aconseguir una certa continuï;tat i que la col·;lecció; arribé;s, si mé;s no, fins al nú;mero 100. La conjuntura era molt difí;cil i, el problema cabdal, l’absè;ncia de mercat. Tossut i tenaç;, Queralt va crear un patronat i va endegar, sense gaire è;xit, un pla de subscripcions a la col·;lecció; entre els catalans de l’exili. L’estratè;gia nomé;s va funcionar a mitges, tot i això;, amb diners rebuts i el suport d’alguns mecenes, es va aconseguir publicar fins al nú;mero 99 de la col·;lecció;, amb obres de Josep Carner, Domè;nec Guansé;, R.L Stevenson, George Sand, Joan Garrabou i John Steinbeck, a mé;s de publicar, entre 1952 i 1963, onze de les dotze novel·;les del cicle El pelegrí; apassionat, de Joan Puig i Ferreter.

La tercera etapa de la col·;lecció; “A tot vent” s’inicia, l’any 1963, amb el retorn de l’exili, per començ;ar d’una llarga i profitosa singladura editorial que ha arribat fins ara mateix, per bé; que en tres entorns editorials diferents. Edicions Proa i “A tot vent” van tornar a Barcelona quan Josep Queralt va donar permí;s al mecenes Joan B. Cendró;s, responsable d’Edicions Aymà; S.A, per publicar els nú;meros 101, 102 i 103 de la col·;lecció; amb segell de Proa i patrocini d’Aymà;. L’any segü;ent, la mort de Queralt va accelerar-ne el retorn. L’etapa Cendró;s va durar fins a l’any 1983, i “A tot vent” va continuar la seva trajectò;ria, ara amb Joan Oliver de director literari, i el mecenatge de Joan B. Cendró;s, un home d’empresa que va intervenir de manera activa i profitosa en el mó;n de la cultura catalana dels anys seixanta i setanta, i considerava que Aymà; era una empresa editorial concebuda en termes de servei a la cultura del paí;s. Sigui com sigui, entre 1964 i 1983, “A tot vent” va arribar al nú;mero 200 de la col·;lecció;, per bé; que, en aquest cò;mput, hi entren, amb nova numeració;, reedicions de tí;tols publicats abans del 1938. La col·;lecció; va continuar equilibrant els narradors catalans i una nò;mina de traduccions amb obres de Camus, Mauriac, Dos Passos, Sartre, Kafka, Hemingway, Faulkner, Malraux, Wolf, Conrad i Musil, entre altres.

L’any 1983, a causa d’una agra polè;mica amb Joan Oliver, J.B. Cendró;s, que també; era patró; de la Fundació; Enciclopè;dia Catalana, va proposar traspassar el fons català; d’Aymà; a Enciclopè;dia Catalana i va començ;ar així; la quarta etapa de la col·;lecció; “A tot vent”. De 1983 al desembre del 2006, Edicions Proa va esdevenir l’editorial literà;ria del grup Enciclopè;dia Catalana i, tot i ser comandada per quatre directors literaris successius, va tenir l’encert d’establir una estricta continuï;tat, sobretot pel que fa a la col·;lecció; “A tot vent”, amb un doble objectiu: que els successius presents de la col·;lecció; respectessin la noblesa del seu passat i que “A tot vent” continué;s com una marca de referè;ncia dins del panorama de la narrativa catalana contemporà;nia. En termes concrets, l’activitat dels anys dins d’Enciclopè;dia Catalana dó;na com a dada objectiva que, el desembre del 2006, “A tot vent” arribava al nú;mero 447, combinant com sempre havia estat habitual, els noms de mé;s relleu de la literatura catalana contemporà;nia amb les obres dels grans autors dels darrers segles (Goethe, Joyce, Mann, Capote, Bassani, Nabokov, Cé;line, Canetti, Jü;ngger, Auster, Saramago, Cheever, Lobo Antunes o Kadaré;), amb la torna d’una bateria de clà;ssics indiscutibles com La Ilí;ada, Les mil i una nits, els Assaigs de Montaigne, la Divina Comè;dia o L’Alcorà;.
Com una continuï;tat d’aquest mateix procé;s, el gener del 2007, la col·;lecció; “A tot vent” i Edicions Proa van iniciar una nova etapa incorporant-se al nou Grup 62, una nova empresa que té; el repte de consolidar un model de gran grup en la histò;ria de l’edició; catalana, sota la tutela dels en só;n propietaris i n’han potenciat la unió;: Planeta i Enciclopè;dia Catalana. La col·;lecció; “A tot vent” hi continua amb la voluntat de ser fidel a la prò;pia histò;ria, i la conjuntura ha volgut que sigui dins d’aquest nou Grup 62 que la col·;lecció; “A tot vent” bufi, aquest any 2008, les espelmes del seu vuitantè; aniversari.
; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; -II-
; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; ; UNA SELECTA D’”A TOT VENT”: 80 SÓ;N 80

Si d’alguna cosa sembla no haver-hi cap dubte é;s del catà;leg excepcional que “A tot vent” té; al seu darrere, un catà;leg de qualitat i de gairebé; cinc-cents tí;tols. A l’hora de començ;ar a posar è;mfasi en la celebració; dels vuitanta anys de la col·;lecció;, em va semblar oportú; fer una mena de selecta d’”A tot vent”, triant vuitanta tí;tols, cadascun com si fos una espelma del pastí;s d’aniversari dels vuitanta anys. Triar-los, posar-los al mercat i oferir-los al pú;blic lector en una operació; que endegarem durant el mes de maig i que s’hauria de perllongar fins a finals del 2008. Es tractava, doncs, d’anar al moll de l’ó;s del catà;leg, buscar l’essè;ncia i l’esperit de la col·;lecció; i arribar al cor mateix de l’”A tot vent”. Ara bé;, com es fa una tria d’aquesta mena? Quins só;n els tí;tols i els autors fonamentals? Hi hauria, realment, vuitanta tí;tols, o autors, indiscutibles? Calia deixar-se endur nomé;s pel gust personal o posar-hi una mica de sentit comú; perquè; la tria fos el mé;s representativa possible? L’havia de fer sol, la tria, o buscava un senedrí; de notables? O potser n’hi havia prou amb l’ajut, sempre ponderat dels meus col·;laboradors habituals?
Moltes preguntes i, sobretot, hores de donar-hi tombs, d’analitzar a fons el catà;leg i buscar la mena de desllorigador que fos mé;s precí;s. Em va semblar trobar-ho durant les festes del passat Nadal, en adonar-me, primer, que sí; que hi havia vuitanta tí;tols fonamentals; segon, que s’hi podien incorporar sense problemes els millors narradors catalans dels segles XIX i XX que eren a la col·;lecció;, i tercer, que era fà;cil construir una histò;ria de la literatura universal, a partir d’aquests vuitanta tí;tols, de la Ilí;ada fins al segle XXI. I é;s així; que s’ha fet la llista, gairebé; sola, d’Homer a Amin Malouf, amb Dante i Montaigne, Voltaire i Goethe, Balzac i Dickens, Austen i les Brontë;, Sthendal i Dostoievski, Flaubert i Tolstoi, Mann i Musil, Joyce i Kafka, Faulkner i Nabò;kov, Capote i Bernhard, Durrell i Cheever, Bassani i Pasolini, al costat de la millor narrativa catalana del segle XX: Vayreda i Sagarra, Villalonga i Arbó;, Palau i Fabre i Sarsanedas, Teixidor i Porcel, Mira i Cabre, Coca i Riera.
Fa anys, quan feia de professor, acostumava a passar als meus alumnes un article de Gabriel Garcí;a-Má;rquez on defensava que ell es veia en cor de donar un curs de literatura universal en nomé;s una tarda. La histò;ria de la literatura universal, defensava a l’article, é;s nomé;s una llista d’autors i d’obres fonamentals, que tampoc no só;n gaires, reblava. Ell n’hi posava forç;a menys de vuitanta, bà;sicament perquè; no havia de fer forner ni cap pastí;s d’aniversari. Però; m’ha servit de molt, el criteri d’aquell article de Garcí;a Má;rquez, i tinc l’esperanç;a, i el convenciment, que la llista d’aquests vuitanta tí;tols só;n una bona proposta d’un curs de literatura universal.
Isidor Cò;nsul

;

Frankfurt, punt de partida

— 2007-10-17

Tots hem tornat contents, escriptors i editors, de la Fira del Llibre de Frankfurt. Per uns dies, la ciutat alemanya ha estat el marc d’una anhelada normalitat, un triomf sense precedents de la cultura catalana i la demostració; fefaent que el talent artí;stic no depè;n de la demografia: brilla, quan n’hi ha, però; llueix encara mé;s si el marc i la llum li só;n propicis. Feia mé;s de vint anys, exactament des de 1985, que a Catalunya tothom sabia que Pedra de tartera era una joia literà;ria, una petita gran novel·;la que no havia tingut l’oportunitat de lluir fora de casa. Però; així; que li han posat l’aparador que demanava ha captivat, com era de preveure, els lectors alemanys. A Proa tenim motius per estar contents, sobretot perquè; els poderosos focus de Frankfurt, la Fira del Llibre mé;s important del mó;n, han il·;luminat un altre escriptor català; de talent, Jaume Cabré;. I ho han fet amb tanta intensitat que Les veus del Pamano (traduï;da a l’alemany amb el tí;tol Die stimmen des flusses), s’ha convertit en la novel·;la d’aquesta fira del 2007, com afirmava, entusiasmat, Joschka Fischer, ex-ministre de cultura i un lector de reconegut prestigi. Els vents han estat favorables i Les veus del Pamano han endegat una cursa internacional que tots intuï;m que serà; important. Nomé;s cal fer un cop d’ull a la llista de les traduccions: als prestatges de Frankfurt van coincidir, amb la mateixa foto de coberta, l’edició; alemanya, la neerlandesa i la italiana; el mes de novembre sortirà; la francesa i es preveu que, el 2008, apareguin les versions de la novel·;la en grec, en hebreu i en noruec. Les traduccions a l’hongarè;s i al castellà; ja fa mesos que só;n al mercat i, durant els dies de la fira, rere l’è;xit de la traducció; alemanya (20.000 exemplars venuts en pocs dies), vam començ;ar a negociar la venda dels drets a altres llengü;es. Tanmateix, Les veus del Pamano i Jaume Cabré; no só;n els ú;nics motius de satisfacció; de Proa, aquesta tardor. A Frankfurt també; s’hi va presentar la traducció; alemanya de L’estiu de l’anglè;s, de Carme Riera, una altra joia literà;ria de petit format; la traducció; castellana de Purgatori, de Joan F. Mira, i dues traduccions de poesia -una à;mplia antologia de l’obra de Joan Margarit i El tren de Bagdad, de Manuel Forcano. Per problemes tè;cnics i de darrera hora no va arribar la versió; alemanya d’un clà;ssic indiscutible del nostre segle XX, Vida privada, de Josep M de Sagarra, que serà;, però;, a les llibreries alemanyes, el proper mes de novembre. Per tot plegat, tinc el convenciment que, per a la literatura catalana, la darrera edició; de la Fira de Frankfurt s’ha convertit en punt de sortida, mé;s que no pas port d’arribada: la pista d’on començ;aran a enlairar-se els primers espases de la literatura catalana cap a la seva projecció; internacional. Tot això; passava a Frankfurt, però; de terres franceses també; ha arribat una bona notí;cia: la traducció; de la novel·;la d’Emili Rosales, La ciutat invisible, é;s finalista i, per tant, candidata, al premi Medicis, un dels mé;s prestigiosos a Franç;a. Finalment, a casa nostra, la bella i intensa novel·;la de Neus Canyelles, L’alè; del bú;fal a l’hivern, é;s una de les cinc finalistes del Premi Llibreter 2007. La gent de Proa, doncs, tenim motius per sentir-nos orgullosos i é;s en aquest sentit que em plau, en nom de tot l’equip editorial, felicitar cordialment els autors traduï;ts i desitjar que arribin a bon port els que opten a dos premis de tant prestigi com el Medicis, a Franç;a, i el Llibreter, a Catalunya. Isidor Cò;nsul Editor de Proa